Aquest mes, deixeu-nos fer una reflexió…

La COVID19 està canviant profundament el nostre tarannà. Resulta preocupant que ens trobem sense poder acompanyar els nostres malalts, els nostres avis o desitjant que ningú es trobi malament perquè no ens podem acostar als hospitals ni centres mèdics.

No poder abraçar, petonejar ni fer carícies als nostres éssers estimats ens fa sentir perduts. I més quan estan en situació de necessitat de rebre suport emocional.

També ens té a molts amb sensació d’estar en “pausa”. No sabem ben bé que esperem, si una normalitat que ja no serà, una vacuna que potser trigarà a arribar, algú que ens expliqui com podem sortir d’aquest pou on hem caigut…

Però totes aquestes sensacions no fan que no veiem el què passa al nostre voltant, la crisi ambiental mundial, la fam al món, els morts al Mediterrani, els refugiats patint a Grècia, les víctimes de violència masclista, la crisi econòmica i la pobresa en molts sectors del nostre voltant, la corrupció de l’Estat i els poders fàctics, la disbauxa dels nostres polítics, amics i companys injustament tancats o exiliats o pendents de judici, benzineres instaurades en zones de protecció natural, excés de purins i l’última notícia bomba del Lluçanès, la possible ampliació de la gestora de residus Fumanya, de Sant Martí d’Albars.

Seguim aquí, seguim vius i seguim combatius. Buscant una manera diferent de fer-nos sentir, però continuem lluitant per tot allò que mereix un crit de protesta, una mà per agafar o un cor bategant i rabiós. No sabem quins seran els propers mecanismes per fer protesta, però segur que n’hi haurà i també ens hi trobareu. Hi ha moltes lluites per lluitar encara. Trobarem la manera.